Luciano Pavarotti

La música a creat grans artistes com Luciano Pavarotti, (Mòdena, 12 d'octubre de 1935-Mòdena, 6 de setembre 2007) gran tenor italià i un dels cantants més famosos d'òpera i també de música popular.

Fill de forner, amant de l'òpera, que va empènyer Luciano a començar els seus estudis en el món del cant líric. Va cursar els seus estudis en la «Scuola Magistrale», on va treballar com professor de primària després de graduar-se. Les seves primeres veus les va donar en el cor de Mòdena al costat del seu pare. Realitza el seu debut el 29 d'abril de 1961, com Rodolfo en La Boheme de Puccini, en el palau de l'òpera de Reggio Emilia. Si això li va fer guanyar molta popularitat, més va guanyar quan va cantar el rol de Tonio de «La filla del regiment», això li va fer ser portada del «Nova York Estafis».

Ha cantat amb Sting, Andrea Bpcelli, Frank Sinatra, Michael Jackson i el grup de rock U2. Amb els seus col·legues i amics, els tenors espanyols Plàcid Diumenge i José Carreres, va formar el trio Els Tres Tenors. Ha registrat en disc moltes òperes, on destaca el seu treball al costat de Joan Sutherland i el director Zubin Metha.

Yo no soy un político, soy un músico. Me preocupo por dar a las personas un lugar donde puede ir a disfrutar y comenzar a vivir de nuevo.

Luciano Pavarotti

Festival de músiques religioses del món

La societat del segle XXI no pot continuar obviant el que ha esdevingut un dels seus grans reptes: aprendre a conviure en un entorn multicultural on la diferència ens engrandeix i la singularitat ens enriqueix. El món d'avui està marcat per una globalització que ha convertit la música en un dels millors catalitzadors per a la comunicació entre els pobles. El Festival recull aquest esperit i, al mateix temps, es converteix en l'altaveu d'aquells repertoris purs i llunyans que conserven l'essència de les tradicions orals. L'objectiu, igual que abans, és canalitzar una curiositat, un trànsit dels ciutadans envers el desconegut.

L'edició d'enguany convida el públic a gaudir d'emocions i sensacions i, alhora, pretén transformar la nostra mirada. Després de deu anys, a més d'interrogar-se sobre el patrimoni i de creuar ponts entre tradicions diferents, el Festival continua provocant la reflexió sobre la nostra realitat social immediata. En aquest sentit, Àfrica serà el nucli temàtic de diverses activitats paral·leles encaminades a plasmar els interrogants amb què ens trobem.

D'altra banda, la imatge de Bill Viola, un dels artistes plàstics més importants del món, coronarà una proposta cultural ambiciosa i de gran qualitat.

La música constituye una revelación más alta que ninguna filosofía.
Ludwig van Beethoven

Zoltán Kocsis & Orquestra Filharmònica Nacional d'Hongria

Zoltán Kocsis i l'Orquestra Filarmònica Nacional d'Hongria vol sumar-se a la celebració de Ibercamera presentant la seva versió del cèlebre poema sinfònic “Així va parlar Zaratustra", que fins al moment ha estat interpretat una única vegada en la Temporada Ibercamera. També interpretarà al costat de la formació hongaresa les seves elogiades transcripcions orquestrals de peces per a piano del gran compositor hongarès Franz Liszt, i, finalment, ens oferirà una de les obres mestres del seu amic, el compositor György Kurtág, considerat un dels creadors més importants de l'actualitat.

La història de l'Orquestra Filharmònica Nacional d'Hongria es remunta a l'any 1923, quan es va fundar la Budapest Metropolitan Orchestra, que aviat es va convertir en un punt de referència en la vida musical de la ciutat.

Des de la tardor de 1997, Zoltán Kocsis és el Director Musical i ha convidat a Zsolt Hamar, un dels directors joves hongaresos amb més talent, com principal director resident.

A principis de l'any 2000, una beca del Ministeri de Cultura i Patrimoni Nacional va suposar un estímul sense precedents en el desenvolupament d'aquesta orquestra, els efectes de la qual es reflecteixen en cada actuació, sent els seus beneficiaris el públic de l'Orquestra Filharmònic Nacional d'Hongria, tant a Hongria com en l'estranger.

Zoltán Kocsis és considerat una de les grans llegendes del teclat: enigmàtic, brillant i molt versàtil. Músic polifacètic, és pianista, director, músic de càmera i compositor. Nascut a Budapest, va començar a tocar el piano quan tenia cinc anys i es va graduar a l'Acadèmia de Música Ferenc Liszt de la seva ciutat natal amb els professors Pál Kadosa i Ferenc Rados.

La voz de la persona amiga es la nota más suave en la orquesta de la vida.(Roque Schneider)

Girona Temps de Flors

Des de fa 54 anys, en la ciutat espanyola de Girona s'organitza cada mes de maig el tradicional esdeveniment Temps de Flors. Allà els elements vegetals s'utilitzen per a crear composicions que ingressen en el terreny de l'art contemporani. L'edició del 2009 tindrà lloc entre els dies 9 i 17 de maig.

Tot el nucli antic d'aquesta ciutat es vesteix amb flors i disseny de jardins i espais. Es desenvolupen concursos de fotografia, una sèrie de concerts, diverses activitats. Si es que la música, està per tot arreu.

Fins i tot molts espais oblidats dintre de la ciutat, que romanen tancats la resta de l'any, són decorats a través de l'art floral i es transformen en llocs de somni, en els quals la bellesa de la naturalesa aporta la seva màxima esplendor. En resum, un esdeveniment digne de gaudir, que combina la creativitat de l'art amb la màgia de les flors i les plantes.

És una veritable festa del color i de la vida, que es trasllada als carrers de Girona.

El arte es más que música y danza, es el real reflejo del alma.

Avui, un tema totalment diferent, la dansa. Aquí uns deixo un vídeo de ballet, on es veu reflexat la importància de la música en la dansa

La tècnica d'aquesta dansa té una dificultat important, ja que requereix una concentració per a dominar tot el cos, afegint a més un entrenament en flexibilitat, coordinació i ritme musical. L'habitual, encara que no obligatori, és que s'aprengui amb una edat primerenca, per a interioritzar i automatitzar moviments i passos tècnics.

La danza es el único arte en el que nosotros mismos somos
el material del que el arte está hecho. (Ted Shawn. Time
25-7-1955)

JONC, més que una orquestra

La JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) neix el setembre de 1993 amb el nom de Jove Orquestra Simfònica de Catalunya (JOSC). No va ser fins al 1999 que va passar a anomenar-se com ara, JONC. L’Orquestra va estar dirigida per Josep Pons des de la seva fundació fins a l’any 2001, any en què Manel Valdivieso n’agafa el relleu com a director artístic.

Té com a objecte fundacional la promoció i el suport d´aquelles iniciatives i activitats relacionades amb l´ensenyament de la música i la formació de joves músics que mostrin una vocació professional. La finalitat última de la Fundació és oferir als joves músics del país l´oportunitat d´ajudar-los a accedir al món professional mitjançant un projecte pedagògic dut a terme per músics del més reconegut prestigi.

Els components de la JONC tenen habitualment l´oportunitat de treballar amb alguns dels millors solistes i pedagogs de làctualitat, un conjunt de músics amb una rica i dilatada experiència orquestral acumulada als primers faristols d´agrupacions senyeres del panorama internacional i forjada en el treball amb els grans directors del segle. Els concerts són una part bàsica de la formació en cada encontre, i alhora el resultat natural i objectiu últim de tot el procés pedagògic. Concerts de professors, d´alumnes, de conjunts instrumentals, de música de cambra... I, evidentement, els concerts finals de tota l´Orquestra, en els quals es posa tot el que s´ha après al servei de l´autor, de l´obra, del conjunt i de la comunicació.

La JONC ha participat en els festivals i sales de concerts més importants del país, sota la direcció de mestres del prestigi de Josep Pons, Guy van Waas, Ernest Martínez-Izquierdo, Jordi Mora, Manel Valdivieso, Barry Sargent, Jan Caeyers, Robert King, Paul Goodwin, Andrew Parrott, Antoni Ros-Marbà, Lutz Köhler i Salvador Mas.

Us recomano que si podem veure algun dels seus concerts, aneu-hi perquè es impressionant!

Pienso que una vida dedicada a la música es una vida bellamente empleada, y es a eso a lo que he dedicado la mía.

Luciano Pavarotti.

Reconeixem el talent en un context inesperat?

Un home es va asseure en una estació del metro a Washington i va començar a tocar el violí, en un fred matí de gener. Durant els següents 45 minuts, va interpretar sis obres de Bach. Durant el mateix temps, es calcula que van passar per aquesta estació una mica més de mil persones, gairebé totes camí als seus treballs. En els tres quarts d'hora que el músic va tocar, només set persones es van detenir i altres vint van donar diners, sense interrompre el seu camí.

El violinista va recaptar 32 dòlars. Quan va acabar de tocar i es va fer silenci, ningú va semblar advertir-lo. No va haver aplaudiments, ni reconeixements. Tan sols una dona li va reconèixer. Stacy Fukuyama, que treballa en el Departament de Comerç, va arribar gairebé al final de la seva actuació. No ho va dubtar ni un segon: el qual tocava el violí no era cap artista rondaire. Li havia vist feia tres setmanes en un concert en la Biblioteca del Congrés. I es va quedar mirant, atònita, fins que l'última nota va sortir del Stradivarius.

En total, Bell va emmagatzemar en la funda de la seva Stradivarius 32 dòlars i una mica de xavalles. "No està malament", bromeja, "gairebé 40 dòlars l'hora... podria viure d'això. I no hauria de pagar-li al meu agent".

Aquesta és una història real. L'actuació de Joshua Bell d'incògnit en el metre va ser organitzada pel diari The Washington Post, parteix d'un experiment social sobre la percepció, el gust i les prioritats de les persones.

La consigna era: en un ambient banal i a una hora inconvenient, percebem la bellesa? Ens detenim a apreciar-la? Reconeixem el talent en un context inesperat?

Una de les conclusions d'aquesta experiència, podria ser la següent: Si no tenim un instant per a detenir-nos a escoltar a un dels millors músics interpretar la millor música escrita, quina altres coses ens estarem perdent?